On som


Al marge de la indignació del PP, que explica les querelles contra el Govern, la lectura que aparentment fa l’Estat del 9N és que la mobilització independentista és limitada. Sens dubte s’ho segueixen mirant pel mateix prisma que abans. Continuen assumint que molta gent vota estratègicament per la independència en una consulta sense valor real, i donen per fet que en una votació vinculant (on hi hagi en lloc les pensions, les feines dels funcionaris i els diners de la gent en general) el suport a la independència només pot baixar. En d’altres paraules, Madrid segueix pensant que Mas en el fons fa tot aquest xou per intentar aconseguir el pacte fiscal. I no en va aquesta és la interpretació que sempre es fa des de la premsa internacional, perquè algú els ho deu explicar així.

I nosaltres, els sobiranistes, tampoc no sortim de dubtes completament. L’alt contingut emocional i simbòlic del 9N, que va ser un acte amb molta càrrega democràtica però també identitària, explica que hi participessin bàsicament tots els més convençuts o mobilitzats (una minoria sobre el total de població), però manté la incertesa de què votarien realment les mateixes persones si havien de posar-hi la seva butxaca en joc. Com també manté oberta la porta a incrementar el suport a la independència entre les persones que no es varen mobilitzar el 9N, que tot i no tenir la independència entre les seves preocupacions principals no es pot donar per fet que siguin unionistes ni de bon tros.

A partir d’aquí cadascú cal prendre decisions i tothom fa les seves lectures interessades, a partir de les quals planteja la negociació.

A) L’Estat no es mou perquè no sent especialment amenaçat. Ni terceres vies ni res. Segueix pensant que en el fons Mas i part dels seus votants no volen la independència i que no s’atreviran a fer res efectiu per aconseguir-la (no es pot oblidar que fins ara tot són gestos i actes simbòlics però res irreversible), i no vol cedir en res perquè dóna per fet que en aquestes circumstàncies amb el discurs de la por desanimarà prou catalans del SI i en mobilitzarà prou del NO com per derrotar l’independentisme. Fins que no votem no sabrem fins a quin punt estan equivocats.

I l’unionisme en general fa veure que no té especial por a les eleccions. Fet i fet, tenen un relat: que la majoria dels catalans no van votar el 9N i per tant no volen la independència. A més, compten i estructuren el discurs pensant en el vot de la por, que històricament ha decantat els referèndums del Quebec i el d’Escòcia cap al No. En tot cas, són actors secundaris fins que no es convoquin les eleccions decisives.

B) Mas va dir que el procés participatiu era l’assaig general de la consulta decisiva, que s’hauria de fer en forma d’eleccions, si el 9N sortia bé. Mas necessitava aquest procés per saber si els seus el seguirien fins al final i la informació que ha obtingut no li ha aclarit prou. Tot indica que veu en el resultat del 9N la confirmació que tot CiU està en condicions de manifestar-se a favor de la independència, però encara no ha donat prou confiança a Mas en què la victòria és inevitable. Per això dubta sobre com afrontar les pròximes passes, perquè per a ell són d’alt risc.

No es pot negar que Mas és el guanyador polític del 9N. L’amplificació del seu lideratge pel 9N i la querella reforcen Mas personalment, però la seva popularitat és encara precària. Sobretot la del seu partit, ja que no hi ha cap enquesta que a dia d’avui li doni opcions ni tan sols d’igualar els vots que va tenir l’any 2012. I les incerteses per a CiU no són poques, amb les investigacions per corrupció que afronten i la comissió d’investigació del cas Pujol en marxa.

En tot cas, el més important a retenir sobre CiU és que l’aposta per la independència és estratègica, no ideològica. Ni CDC, ni Unió, ni CiU són partits que es defineixin estatutàriament o ideològicament com a independentistes. Mai no s’han presentat a unes eleccions amb la independència al programa, ni sembla que tinguin cap intenció de fer-ho. En aquesta línia cal interpretar, suposo, la idea de Mas de “preservar els partits” en la seva proposta de candidatura unitària. Això només es pot entendre en clau de CiU, perquè ningú no veu cap motiu per a “preservar” ERC o la CUP.

Ambdues circumstàncies reforcen la idea que, de moment, la independència no passa de ser una aposta estratègica. La qual cosa vol dir que estan disposats a intentar culminar el procés cap a la independència (això no hi ha motius per dubtar-ho), però que si fracassen, la previsible retirada de Mas podria donar lloc a una aposta estratègica diferent a la independència, almenys en el curt termini.

Sense tenir en compte com s’ha arribat fins aquí i la lectura que fa Mas del 9N no es pot entendre bé el comportament del President després del 9N, ni els termes en què proposa la llista única i el full de ruta.
Tot plegat obeeix als dubtes i la inseguretat que té sobre l’èxit del procés i el resultat final del mateix. Mas insisteix en la idea que cal governar amb majoria absoluta: no vol haver de negociar cada pas a Catalunya i vol tenir mans lliures per negociar a Madrid. Sembla que l’acord amb Junqueras l’ha cremat molt fins al punt de no estar disposat a repetir el mateix esquema.

D’altra banda, CIU no es pot permetre el fracàs, perquè comportaria probablement la seva mort política. No només la de Mas. Dit d’una altra manera, no estan disposats a perdre el poder a canvi de no res. A cap partit polític se li pot demanar això. En aquest sentit, la llista única té una virtut innegable: permet a Mas seguir governant en cas que l’opció independentista no triomfi, perquè la majoria parlamentària seria indiscutible igualment. Aquesta és la clau de volta. És de tot plegat el que menys s’ha comentat però explica moltes coses. Mas ha promès que es retirarà si s’assoleix la independència. Però en canvi res no ha dit de retirar-se si fracassa, com seria d’altra prou lògic.

Una altra clau és el segon referèndum passats 18 mesos, que es faria segons Mas, “amb coneixement de causa“. Aquest plantejament només té lògica comptant que els votants de CiU són els més donats a l’independentisme no practicant. Són aquests votants els que Mas veu perillar si es posa tota la carn a graella en una votació. Mas està donant una opció de marxa enrere als porucs o indecisos: els està dient que es provarà com va i si la cosa no surt bé, hi haurà la possibilitat de desdir-se.

C) Per a ERC (o la CUP) el 9N ha estat perfectament inútil, fins i tot contraproduent. Una distracció, perquè pensen que la gent té la sensació d’haver fet quelcom molt important quan en realitat no s’ha aconseguit res pràctic en el camí cap a la independència. Per anar de cara a barraca com voldrien no necessiten més actes simbòlics. És probable que haguessin preferit que l’Estat retirés les urnes per la força. El profit per a la causa independentista, des d’aquesta perspectiva, hauria estat el mateix o més que la celebració del 9N simbòlic, empenyent cap a la ruptura més encara del que ho fa la querella contra Mas.

Ni ERC ni CUP no necessitaven aquest assaig. Són partits que defensaran la independència tant si la majoria els vota com si no. A més, ells no tenen quotes de poder que hagin de preservar. Vénen de la misèria més absoluta de les municipals del 2011 (per tant el 25 de maig només poden pujar) i les enquestes els són favorables. Per a ells, ERC i CUP, la independència és un objectiu ideològic que no depèn de lideratges ni conjuntures.

La gestió unilateral del 9N per part de Mas ha creat tot un seguit de desconfiances que s’expliquen per aquesta expectativa diferent del que havia de ser o volien que fos. ERC especialment volia forçar la màquina per fer una consulta amb valor legal i polític perquè una de caràcter simbòlic no li aportava res. Ells només volen el mandat democràtic per fer la independència, i avui seguim sense tenir-lo, en la mateixa situació que si el 9N no s’hagués fet.

Quant als resultats, la lectura no és triomfalista. Tothom sap que amb una alta participació caldrien més vots favorables a la independència dels que es varen obtenir el 9N. És una qüestió matemàtica. ERC està ara obsessionada amb aquests vots que falten per a blindar la independència i no estan disposats a perdre ni un. Són els famosos “indecisos” dels que es parla en el debat de la llista única. Però més que indecisos, que en tota elecció o referèndum n’hi ha i n’hi haurà fins al final, es tracta de saber quants més vots per la independència hi pot haver entre els que no es varen molestar a votar el 9N. Per les raons que dèiem (fort caràcter simbòlic del 9N), podem deduir que són votants d’un perfil molt més racional, als quals els actes simbòlics o identitaris no els motiven ni mobilitzen.

ERC i CUP veuen poc probable, crec que amb raó, que els votants que no es varen sentir apel·lats per l’èpica del 9N se sentin ara apel·lats per l’èpica de la unitat. Molt probablement són altres èpiques, com la revolucionària de la CUP o la d’un procés constituent cap a un país nou i millor d’ERC (èpiques que CiU no ofereix), les que poden decantar aquests votants. D’aquí la discrepància de fons: Plebiscitàries o plebiscitàries i constituents?

Òbviament, els votants de la CUP mai no donaran suport a Mas i CiU. I els d’ERC només hi poden donar suport mentre es mantingui la velocitat de creuer cap a la independència. Aconseguir i satisfer aquests nous votants que busca Junqueras és incompatible amb apuntalar un govern de Mas en cas de fracàs del projecte independentista. La unitat no és vist com un objectiu en sí mateix com s’està venent, sinó un sacrifici per arribar a un objectiu superior. Però l’endemà de les eleccions, si la independència ha perdut, ERC no té cap motiu per sostenir Mas al govern, que és precisament el que el president es vol assegurar.

En qualsevol cas, la realitat és que el temps passa en contra de Mas i CiU. Esgotar la legislatura seria una mort dolorosa. Amb qui governaria? Amb quins vots impediria que la comissió del cas Pujol esdevingui una causa general contra CiU? Podrien fer-ho amb el PSC però el cost seria aturar el procés definitivament. I per molt que intentin donar la culpa a ERC de la paralització, el pacte amb el PSC tindria un impacte en el món nacionalista pitjor que la formació del tripartit. En definitiva, el 9N ha posat el procés més en mans de Mas que mai, i per tant la gent l’acabarà fent responsable de l’èxit o fracàs en major mesura. Ell és l’únic que pot convocar les eleccions que va prometre i la gent n’és conscient.

A més a més, només ERC es pot permetre anar a les eleccions municipals amb la gent emprenyada, perquè no té alcaldies rellevants per defensar. I ERC no té incerteses estratègiques: seguirà sent un partit independentista i una gran majoria d’aquest país també. És CiU que pot patir desgast intern pels dubtes i la creixent desconfiança dels electors que puguin percebre que la independència ja no és la seva prioritat i que s’han mogut per oportunisme. Si el procés s’atura o si renuncien a rematar la feina, qui més hi perdrà a la llarga serà CiU. La gent veu que la independència està a tocar perquè Mas s’hi ha apuntat, però si no s’assoleix té tots els números per pagar-ne el preu. Ningú, llevat de quatre fanàtics, no es creurà que Junqueras (que va agafar ERC en la misèria electoral) no vulgui prou la independència.

ferreres

Advertisements

2 thoughts on “On som

  1. Retroenllaç: D’on venim, on som, cap on anem? | El blog d'un independentista

  2. Retroenllaç: Cap on anem? | El blog d'un independentista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s