Cap on anem?


Posades totes les cartes damunt la taula, i sempre i quan les premisses (On som?)siguin correctes, crec que l’escenari per al futur immediat és el següent. Hi haurà acord perquè qualsevol escenari sense acord és pitjor que cedir, i Mas és qui haurà de cedir més però amb garanties. Les eleccions seran al mes de març o no seran. Les candidatures independentistes seran tres:

– La CUP ja té en marxa la confluència amb Procés Constituent i totes les forces d’esquerra alternativa que Podemos ha rebutjat integrar. Segurament Crida Constituent serà un actor potent, que sumarà vots nets a la independència, a més d’arreplegar molts independentistes de tota la vida decebuts amb ERC, ICV o fins i tot CiU.

– Mas haurà de cedir i no tindrà la llistà única que volia però tindrà una Llista del President molt potent, que li permetrà guanyar les eleccions (o li donarà confiança en fer-ho). L’estira-i-arronsa de la llista única farà que molts independents i personalitats que s’hi han mostrat a favor tinguin coartada per incorporar-s’hi encara que sigui només de CiU a la pràctica.

– I ERC tindrà la seva fórmula de tres llistes amb nom comú, que permetrà al cap i a la fi que l’ANC, Òmnium, Súmate, AMI, etc, facin campanya al 100% per la independència demanant el vot per les tres llistes independentistes de manera indistinta. Amb aquesta fórmula ERC podrà confluir amb MES i algun sector d’ICV que no vulgui quedar despenjat, i anar a buscar vots d’esquerres amb la garantia que només serviran per fer la independència però no per a sostenir un govern de Mas en cas que no s’aconsegueixi l’objectiu.

La clau de tot plegat és allò que ni Mas ni Junqueras varen explicar en les seves conferències. Què passa si no es guanya? El govern de concentració nacional només té sentit si es guanya. Per això el terror de CiU és que pugui perdre l’opció de la independència i que aleshores ERC se senti alliberada per intentar formar govern amb altres partits d’esquerres. I el que tem ERC és un escenari oposat: estar lligada de mans i peus a CiU en un escenari de derrota sense cap horitzó nacional. Però el que hagi de passar si es perd ho pactaran en secret i en el millor dels casos no ho sabrem mai, perquè ningú no explica el pla B si vol que triomfi el seu objectiu.

En definitiva, com els romans deien “si vis pacem para bellum” (Si vols la pau, prepara la guerra), en el procés català, sembla que estarem a punt per reprendre la ruta de la victòria quan els partits principals tinguin cobert i assegurat l’escenari de la derrota.

Quant al full de ruta totes les informacions apunten que no serà el problema, perquè les postures s’han apropat considerablement. Mas renunciarà al segon referèndum perquè va contra la nitidesa mateixa del resultat i el caràcter plebiscitari de les eleccions. I ERC acceptarà que cal tornar a començar des del principi: fer una Declaració de Sobirania efectiva (no es dirà així per no confondre-la amb la simbòlica que es va fer el 2013) i començar a exercir com a ens sobirà creant les estructures d’estat al marge de la legalitat espanyola mentre s’inicia el debat constituent. La independència es proclamarà finalment en molt menys de 18 mesos bàsicament perquè el conflicte amb l’Estat obligarà a decisions ràpides.

I guanyarem perquè un Mas fort, una ERC ampliada cap a l’esquerra i un CUP emergent, amb l’empenta de la societat civil al darrera, tindrà millor resultat que una hipotètica llista única. No tant des de la mobilització i la polarització, que potser no serà tan alta, sinó perquè l’unioninsme tindrà menys espai i menys discurs per créixer. I en aquest sentit no podem perdre de vista que l’independentisme està hípermobilitzat mentre que l’unionisme està dispers i a la defensiva.

L’esceneari de tres llistes no es cap drama si no tot el contrari. Possiblement amb la llista única independentista s’hagués aconseguit una mobilització més gran, més èpica, però això no hauria donat necessàriament un millor resultat per la independència, ja que qui més terreny té per créixer en cas que augmenti la participació és l’unionisme. És de sobre conegut el teorema de la sociologia electoral segons el qual quan tens una base sòlida i mobilitazada la teva prioritat ha de ser mantenir-la sense provocar la mobilització dels adversaris.

I es farà un govern de concentració nacional, amb Mas de President i Junqueras de conseller en cap. Si pel que fos Junqueras guanya les eleccions, no hi haurà problema perquè Mas farà de cap d’estat i ell de cap de govern. La representació internacional del país, com tothom sap, correspon al cap d’estat i Mas pot fer aquest paper amb legitimitat d’una majoria parlamentària àmplia sigui quin sigui el resultat electoral. Les polítiques socials seran les possibles, sota el control del guanyador de les eleccions. I tots junts farem la independència. 

I malgrat tot no podrem abaixar la guàrdia. Una vegada assolida la sobirania caldrà que les mobilitzacions continuïn per defensar-la i aconseguir que Espanya i la comunitat internacional ens reconeguin com a República independent.

Anuncis

One thought on “Cap on anem?

  1. Retroenllaç: D’on venim, on som, cap on anem? | El blog d'un independentista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s