Com hem arribat fins aquí?


Bàsicament l’Estatut del 2006 va ser el penúltim intent d’encaixar Catalunya dins Espanya d’una manera estable. La seva tramitació va ser molt accidentada, i va posar en evidència moltes de les nostres mancances com a país, però el resultat és bàsicament que la gent no va quedar satisfeta. Un 50% d’abstenció i només un 74% de vots a favor en el referèndum d’aprovació en són la prova la prova més evident.

La sentència del Tribunal Constitucional del 2010, en plena crisi econòmica i amb el tripartit més impopular que mai esgotant la legislatura, va despertar una veritable fúria ciutadana. “Som una nació, nosaltres decidim” vam cridar uns 1,1 milions de catalans encapçalats significativament per tots els presidents de la Generalitat vius. Es pot dir que aleshores el “dret a decidir” va esdevenir part del consens majoritari a Catalunya.

Era evident que CiU guanyaria les eleccions previstes per finals del 2010 i morta la via estatutària algun nou projecte de país havien de plantejar. L’aposta de Mas va ser el pacte fiscal i va obtenir una àmplia majoria sense arribar a ser absoluta. Els independentistes van acudir a les eleccions dividits entre ERC i Solidaritat, amb un resultat mediocre. Va ser una legislatura caracteritzada per les retallades i sense cap avenç nacional. Fins al punt que CiU va tenir de soci preferent al PP per aprovar els pressupostos.

Irrellevant al Parlament, l’independentisme es va refugiar a la societat civil. Neix així l’ANC, que a cavall de la ira ciutadana (que es desborda amb l’arribada de Rajoy) convoca la multitudinària manifestació de l’11-S del 2012. Aquella mobilització supera totes les previsions i visualitza l’independentisme com a opció majoritària del catalanisme per primera vegada a la història. Això obliga Mas a moure fitxa i prendre decisions, i marca profundament la reunió solemne entre Mas i Rajoy que es va produir uns dies després. És en aquell moment que es produeix l’últim intent (precipitat, si es vol) d’encaixar Catalunya dins Espanya, però que acaba amb un sonor de porta de Rajoy, al pacte fiscal de Mas.

mas ferreres

Mas no demana a Rajoy ni la independència ni un referèndum. Li demana el pacte fiscal. La independència és aleshores una arma de negociació que funciona més o menys així: “Mira que si no em dones el pacte fiscal, la gent voldrà la independència“. I allí, en aquella reunió Rajoy (el mateix que segueix governant avui) interioritza això: Mas vol el pacte fiscal i la mobilització independentista només és aleshores una arma per aconseguir-lo.

Davant el cop de porta de Rajoy, Mas decideix convocar eleccions i intentar capitalitzar la marea independentista. És quan demana una gran majoria utilitzant el lema “La Voluntat d’Un Poble”, i concreta l’aposta pel dret a decidir en la voluntat de fer una consulta, però encara no parla mai de la independència. I és aleshores quan, contra pronòstic, Mas perd 10 diputats, ERC se situa com a segona força política i apareix la CUP al Parlament. No hi ha dubte que a la marea independentista de l’11-S molta gent pensa, que si Catalunya ha d’optar per la independència, cal reforçar els partits que sempre han defensat explícitament aquest objectiu.

Mas es veu obligat a pactar amb Junqueras per fer govern i no pot aplicar el full de ruta que tenia pensat, que mai no sabrem exactament quin era -tret que aparentment hauria preferit esperar el 2016 per fer la consulta. Es fa el pacte que preveu la Declaració de Sobirania i la consulta el 2014, però mentrestant s’ha de gestionar l’autonomia. Tot i que molts pensaven que l’opció de donar suport extern al govern de Mas desgastaria ERC, al final acaba desgastant molt CiU. Fins al punt que Junqueras se situa al capdavant de les enquestes, que es confirmen amb la victòria electoral de les eleccions europees. Mas no accepta de bon grat aquesta dependència d’ERC i el desgast que li produeix.

La ruta cap al 9N és el més conegut. L’acord entre CiU, ERC, ICV i CUP contempla com a primer pas la negociació amb l’Estat. Un camí que s’intenta una vegada i una altra, sobre la premissa de la legalitat. Rajoy, durant aquesta negociació, sens dubte té present que la pretensió de Mas era el pacte fiscal i que la independència era l’amenaça i no cedeix. El PP sap que una part de CIU (Duran en segueix sent encara el líder a Madrid) no vol la independència ni està disposada a fer el que cal per aconseguir-la. Aquest és el marc de la negociació amb l’Estat i per això fracassa.

Un aparent punt d’inflexió poc comentat té lloc després de la suspensió de la consulta oficial del 9N. Els partits estan gestionant de manera unitària la resposta, i és quan Rajoy es refereix a Mas despectivament dient que no sap qui mana a Catalunya. Poc després, casualment o no, Mas fa l’aposta personal de la consulta participativa, que cap altre partit sobiranista no li compra, però l’acaba imposant. El sobiranisme s’esquerda i entra en una etapa de turbulències. L’ANC exigeix eleccions plebiscitàries (la consulta decisiva) en 3 mesos. Finalment arriba l’Estat per posar-hi solució i, amb la segona suspensió del TC, aconsegueix que el sobiranisme tanqui files i s’assoleix una gran mobilització: 2.350.000 vots.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s