Independència: unitat o hegemonia

La unitat social del moviment independentista ha estat una de les claus del seu èxit. Sense aquesta unitat cívica, la que es visualitza amb la diversitat de gent que formava les grans mobilitzacions, no seriem on som. Ara bé, alguns traslladen les virtuts d’aquesta unitat social que encarna a la perfecció l’Assemblea Nacional Catalana a l’escenari electoral a partir d’un conjunt de fal·làcies que han de ser desterrades immediatament de l’univers sobiranista.

El que és bo per a l’ANC (la transversalitat, la unitat entorn d’un objectiu únic, el lideratge clar) no necessàriament és bo en l’univers polític, que és regeix per uns paràmetres molt més complexos i que escapen al control de cap entitat, partit o estat. Crec que l’ANC ha de reflexionar durant el proper mes sobre l’error que ha suposat i suposa la insistència en la unitat i especialment la candidatura unitària. És evident que pensant en els propis interessos orgànics de l’ANC tot plegat pot semblar més fàcil eliminant la competició electoral entre ERC i CIU, però això no és el que convé al procés ni de lluny.

La meva reflexió és la següent: UNITAT O HEGEMONIA?

En efecte, crec que la relliscada estratègica de Mas i CiU al 2012, quan van demanar una gran majoria per liderar en solitari el procés i no la van obtenir, va donar lloc a un escenari molt favorable per a l’hegemonia sobiranista que no ha estat suficientment valorat. El fet que els dos principals partits catalans, que representen el centre-dreta i el centre-esquerra, estiguin compromesos en el procés, pactant un full de ruta l’any 2012 i renovant ara aquest pacte és el millor escenari possible.

CiU no ha paït gens bé governar en solitari en el pitjor període de la crisi i veure com ERC es beneficiava del desgast del govern d’Artur Mas. Però aquest escenari és ideal per al procés i l’ha beneficiat molt, perquè el sobiranisme no s’ha ressentit del cost polític que té governar. El pitjor que hauria pogut passar és que el desgast hagués beneficiat un partit unionista, cosa que hauria passat si ERC hagués entrat al govern des del primer dia.

La majoria dels sistemes electorals tendeixen de manera natural a una certa bipolarització entre el govern i l’oposició. Anular aquest eix és impossible. Sempre hi haurà algú que vulgui castigar el partit que governa. Aquest és l’argument més clar i indiscutible en contra de la feliçment descartada llista del President. Junqueras va dir que seria una traïció regalar a bandera de l’esquerra a l’unionisme i tenia raó. I el mateix val per la idea de regalar la posició d’alternativa al govern a Podemos o Ciutadans.

En realitat si no ho acaba de fer malbé l’ANC amb la idea suïcida de presentar-se a les eleccions, encara ho tenim bé per a construir una hegemonia sobiranista que faci impossible pràcticament derrotar l’independentisme. Blindar el sobiranisme passa precisament per monopolitzar les opcions de govern. Mentre les principals opcions, d’esquerres i de dretes, siguin sobiranistes, el procés serà hegemònic. Que Mas i Junqueras competeixin per la presidència de la Generalitat, que siguin els dos únics amb opcions de guanyar, és infinitament millor que no pas que la competició sigui entre Mas i Rivera.

Aquesta és la paradoxa. A primera vista ens sembla que és dolent que partits sobiranistes es barallin pel poder, i preferim barallar-nos amb unionistes. Però si ho analitzem en termes de competència electoral (vot estratègic, vot útil, bipolarització, plebiscit sobre l’incumbent) és molt positiu. Perquè construeix una hegemonia transversal de la opció independentista, que en resum comporta que la gent percebi que pot triar entre una Catalunya d’esquerres o de dretes però que les opcions unionistes no tenen cap opció de guanyar. Dit d’una altra manera, fa que l’independentisme monopolitzi el tauler electoral.

Per tot l’anterior resulta altament preocupant la possibilitat que les municipals a Barcelona es converteixin en un plebiscit entre Trias i Colau. Seria molt més interessant que la batalla fos entre Bosch i Trias, per les raons expressades. Si Colau esdevé l’alternativa a Trias ens podem trobar el 27S que Podemos és l’alternativa a Mas, per davant d’ERC. Això seria un desastre total i absolut per al procés. Encara som a temps d’evitar-ho.

PD: I sisplau, sisplau, que ningú torni a parlar de la maleïda llista unitària que tan mal ha fet ja. Si hem de triar entre unitat i hegemonia, la tria es clara, no?

Cap on anem?

Posades totes les cartes damunt la taula, i sempre i quan les premisses (On som?)siguin correctes, crec que l’escenari per al futur immediat és el següent. Hi haurà acord perquè qualsevol escenari sense acord és pitjor que cedir, i Mas és qui haurà de cedir més però amb garanties. Les eleccions seran al mes de març o no seran. Les candidatures independentistes seran tres:

– La CUP ja té en marxa la confluència amb Procés Constituent i totes les forces d’esquerra alternativa que Podemos ha rebutjat integrar. Segurament Crida Constituent serà un actor potent, que sumarà vots nets a la independència, a més d’arreplegar molts independentistes de tota la vida decebuts amb ERC, ICV o fins i tot CiU.

– Mas haurà de cedir i no tindrà la llistà única que volia però tindrà una Llista del President molt potent, que li permetrà guanyar les eleccions (o li donarà confiança en fer-ho). L’estira-i-arronsa de la llista única farà que molts independents i personalitats que s’hi han mostrat a favor tinguin coartada per incorporar-s’hi encara que sigui només de CiU a la pràctica.

– I ERC tindrà la seva fórmula de tres llistes amb nom comú, que permetrà al cap i a la fi que l’ANC, Òmnium, Súmate, AMI, etc, facin campanya al 100% per la independència demanant el vot per les tres llistes independentistes de manera indistinta. Amb aquesta fórmula ERC podrà confluir amb MES i algun sector d’ICV que no vulgui quedar despenjat, i anar a buscar vots d’esquerres amb la garantia que només serviran per fer la independència però no per a sostenir un govern de Mas en cas que no s’aconsegueixi l’objectiu.

La clau de tot plegat és allò que ni Mas ni Junqueras varen explicar en les seves conferències. Què passa si no es guanya? El govern de concentració nacional només té sentit si es guanya. Per això el terror de CiU és que pugui perdre l’opció de la independència i que aleshores ERC se senti alliberada per intentar formar govern amb altres partits d’esquerres. I el que tem ERC és un escenari oposat: estar lligada de mans i peus a CiU en un escenari de derrota sense cap horitzó nacional. Però el que hagi de passar si es perd ho pactaran en secret i en el millor dels casos no ho sabrem mai, perquè ningú no explica el pla B si vol que triomfi el seu objectiu.

En definitiva, com els romans deien “si vis pacem para bellum” (Si vols la pau, prepara la guerra), en el procés català, sembla que estarem a punt per reprendre la ruta de la victòria quan els partits principals tinguin cobert i assegurat l’escenari de la derrota.

Quant al full de ruta totes les informacions apunten que no serà el problema, perquè les postures s’han apropat considerablement. Mas renunciarà al segon referèndum perquè va contra la nitidesa mateixa del resultat i el caràcter plebiscitari de les eleccions. I ERC acceptarà que cal tornar a començar des del principi: fer una Declaració de Sobirania efectiva (no es dirà així per no confondre-la amb la simbòlica que es va fer el 2013) i començar a exercir com a ens sobirà creant les estructures d’estat al marge de la legalitat espanyola mentre s’inicia el debat constituent. La independència es proclamarà finalment en molt menys de 18 mesos bàsicament perquè el conflicte amb l’Estat obligarà a decisions ràpides.

I guanyarem perquè un Mas fort, una ERC ampliada cap a l’esquerra i un CUP emergent, amb l’empenta de la societat civil al darrera, tindrà millor resultat que una hipotètica llista única. No tant des de la mobilització i la polarització, que potser no serà tan alta, sinó perquè l’unioninsme tindrà menys espai i menys discurs per créixer. I en aquest sentit no podem perdre de vista que l’independentisme està hípermobilitzat mentre que l’unionisme està dispers i a la defensiva.

L’esceneari de tres llistes no es cap drama si no tot el contrari. Possiblement amb la llista única independentista s’hagués aconseguit una mobilització més gran, més èpica, però això no hauria donat necessàriament un millor resultat per la independència, ja que qui més terreny té per créixer en cas que augmenti la participació és l’unionisme. És de sobre conegut el teorema de la sociologia electoral segons el qual quan tens una base sòlida i mobilitazada la teva prioritat ha de ser mantenir-la sense provocar la mobilització dels adversaris.

I es farà un govern de concentració nacional, amb Mas de President i Junqueras de conseller en cap. Si pel que fos Junqueras guanya les eleccions, no hi haurà problema perquè Mas farà de cap d’estat i ell de cap de govern. La representació internacional del país, com tothom sap, correspon al cap d’estat i Mas pot fer aquest paper amb legitimitat d’una majoria parlamentària àmplia sigui quin sigui el resultat electoral. Les polítiques socials seran les possibles, sota el control del guanyador de les eleccions. I tots junts farem la independència. 

I malgrat tot no podrem abaixar la guàrdia. Una vegada assolida la sobirania caldrà que les mobilitzacions continuïn per defensar-la i aconseguir que Espanya i la comunitat internacional ens reconeguin com a República independent.

On som

Al marge de la indignació del PP, que explica les querelles contra el Govern, la lectura que aparentment fa l’Estat del 9N és que la mobilització independentista és limitada. Sens dubte s’ho segueixen mirant pel mateix prisma que abans. Continuen assumint que molta gent vota estratègicament per la independència en una consulta sense valor real, i donen per fet que en una votació vinculant (on hi hagi en lloc les pensions, les feines dels funcionaris i els diners de la gent en general) el suport a la independència només pot baixar. En d’altres paraules, Madrid segueix pensant que Mas en el fons fa tot aquest xou per intentar aconseguir el pacte fiscal. I no en va aquesta és la interpretació que sempre es fa des de la premsa internacional, perquè algú els ho deu explicar així.

I nosaltres, els sobiranistes, tampoc no sortim de dubtes completament. L’alt contingut emocional i simbòlic del 9N, que va ser un acte amb molta càrrega democràtica però també identitària, explica que hi participessin bàsicament tots els més convençuts o mobilitzats (una minoria sobre el total de població), però manté la incertesa de què votarien realment les mateixes persones si havien de posar-hi la seva butxaca en joc. Com també manté oberta la porta a incrementar el suport a la independència entre les persones que no es varen mobilitzar el 9N, que tot i no tenir la independència entre les seves preocupacions principals no es pot donar per fet que siguin unionistes ni de bon tros.

A partir d’aquí cadascú cal prendre decisions i tothom fa les seves lectures interessades, a partir de les quals planteja la negociació.

A) L’Estat no es mou perquè no sent especialment amenaçat. Ni terceres vies ni res. Segueix pensant que en el fons Mas i part dels seus votants no volen la independència i que no s’atreviran a fer res efectiu per aconseguir-la (no es pot oblidar que fins ara tot són gestos i actes simbòlics però res irreversible), i no vol cedir en res perquè dóna per fet que en aquestes circumstàncies amb el discurs de la por desanimarà prou catalans del SI i en mobilitzarà prou del NO com per derrotar l’independentisme. Fins que no votem no sabrem fins a quin punt estan equivocats.

I l’unionisme en general fa veure que no té especial por a les eleccions. Fet i fet, tenen un relat: que la majoria dels catalans no van votar el 9N i per tant no volen la independència. A més, compten i estructuren el discurs pensant en el vot de la por, que històricament ha decantat els referèndums del Quebec i el d’Escòcia cap al No. En tot cas, són actors secundaris fins que no es convoquin les eleccions decisives.

B) Mas va dir que el procés participatiu era l’assaig general de la consulta decisiva, que s’hauria de fer en forma d’eleccions, si el 9N sortia bé. Mas necessitava aquest procés per saber si els seus el seguirien fins al final i la informació que ha obtingut no li ha aclarit prou. Tot indica que veu en el resultat del 9N la confirmació que tot CiU està en condicions de manifestar-se a favor de la independència, però encara no ha donat prou confiança a Mas en què la victòria és inevitable. Per això dubta sobre com afrontar les pròximes passes, perquè per a ell són d’alt risc.

No es pot negar que Mas és el guanyador polític del 9N. L’amplificació del seu lideratge pel 9N i la querella reforcen Mas personalment, però la seva popularitat és encara precària. Sobretot la del seu partit, ja que no hi ha cap enquesta que a dia d’avui li doni opcions ni tan sols d’igualar els vots que va tenir l’any 2012. I les incerteses per a CiU no són poques, amb les investigacions per corrupció que afronten i la comissió d’investigació del cas Pujol en marxa.

En tot cas, el més important a retenir sobre CiU és que l’aposta per la independència és estratègica, no ideològica. Ni CDC, ni Unió, ni CiU són partits que es defineixin estatutàriament o ideològicament com a independentistes. Mai no s’han presentat a unes eleccions amb la independència al programa, ni sembla que tinguin cap intenció de fer-ho. En aquesta línia cal interpretar, suposo, la idea de Mas de “preservar els partits” en la seva proposta de candidatura unitària. Això només es pot entendre en clau de CiU, perquè ningú no veu cap motiu per a “preservar” ERC o la CUP.

Ambdues circumstàncies reforcen la idea que, de moment, la independència no passa de ser una aposta estratègica. La qual cosa vol dir que estan disposats a intentar culminar el procés cap a la independència (això no hi ha motius per dubtar-ho), però que si fracassen, la previsible retirada de Mas podria donar lloc a una aposta estratègica diferent a la independència, almenys en el curt termini.

Sense tenir en compte com s’ha arribat fins aquí i la lectura que fa Mas del 9N no es pot entendre bé el comportament del President després del 9N, ni els termes en què proposa la llista única i el full de ruta.
Tot plegat obeeix als dubtes i la inseguretat que té sobre l’èxit del procés i el resultat final del mateix. Mas insisteix en la idea que cal governar amb majoria absoluta: no vol haver de negociar cada pas a Catalunya i vol tenir mans lliures per negociar a Madrid. Sembla que l’acord amb Junqueras l’ha cremat molt fins al punt de no estar disposat a repetir el mateix esquema.

D’altra banda, CIU no es pot permetre el fracàs, perquè comportaria probablement la seva mort política. No només la de Mas. Dit d’una altra manera, no estan disposats a perdre el poder a canvi de no res. A cap partit polític se li pot demanar això. En aquest sentit, la llista única té una virtut innegable: permet a Mas seguir governant en cas que l’opció independentista no triomfi, perquè la majoria parlamentària seria indiscutible igualment. Aquesta és la clau de volta. És de tot plegat el que menys s’ha comentat però explica moltes coses. Mas ha promès que es retirarà si s’assoleix la independència. Però en canvi res no ha dit de retirar-se si fracassa, com seria d’altra prou lògic.

Una altra clau és el segon referèndum passats 18 mesos, que es faria segons Mas, “amb coneixement de causa“. Aquest plantejament només té lògica comptant que els votants de CiU són els més donats a l’independentisme no practicant. Són aquests votants els que Mas veu perillar si es posa tota la carn a graella en una votació. Mas està donant una opció de marxa enrere als porucs o indecisos: els està dient que es provarà com va i si la cosa no surt bé, hi haurà la possibilitat de desdir-se.

C) Per a ERC (o la CUP) el 9N ha estat perfectament inútil, fins i tot contraproduent. Una distracció, perquè pensen que la gent té la sensació d’haver fet quelcom molt important quan en realitat no s’ha aconseguit res pràctic en el camí cap a la independència. Per anar de cara a barraca com voldrien no necessiten més actes simbòlics. És probable que haguessin preferit que l’Estat retirés les urnes per la força. El profit per a la causa independentista, des d’aquesta perspectiva, hauria estat el mateix o més que la celebració del 9N simbòlic, empenyent cap a la ruptura més encara del que ho fa la querella contra Mas.

Ni ERC ni CUP no necessitaven aquest assaig. Són partits que defensaran la independència tant si la majoria els vota com si no. A més, ells no tenen quotes de poder que hagin de preservar. Vénen de la misèria més absoluta de les municipals del 2011 (per tant el 25 de maig només poden pujar) i les enquestes els són favorables. Per a ells, ERC i CUP, la independència és un objectiu ideològic que no depèn de lideratges ni conjuntures.

La gestió unilateral del 9N per part de Mas ha creat tot un seguit de desconfiances que s’expliquen per aquesta expectativa diferent del que havia de ser o volien que fos. ERC especialment volia forçar la màquina per fer una consulta amb valor legal i polític perquè una de caràcter simbòlic no li aportava res. Ells només volen el mandat democràtic per fer la independència, i avui seguim sense tenir-lo, en la mateixa situació que si el 9N no s’hagués fet.

Quant als resultats, la lectura no és triomfalista. Tothom sap que amb una alta participació caldrien més vots favorables a la independència dels que es varen obtenir el 9N. És una qüestió matemàtica. ERC està ara obsessionada amb aquests vots que falten per a blindar la independència i no estan disposats a perdre ni un. Són els famosos “indecisos” dels que es parla en el debat de la llista única. Però més que indecisos, que en tota elecció o referèndum n’hi ha i n’hi haurà fins al final, es tracta de saber quants més vots per la independència hi pot haver entre els que no es varen molestar a votar el 9N. Per les raons que dèiem (fort caràcter simbòlic del 9N), podem deduir que són votants d’un perfil molt més racional, als quals els actes simbòlics o identitaris no els motiven ni mobilitzen.

ERC i CUP veuen poc probable, crec que amb raó, que els votants que no es varen sentir apel·lats per l’èpica del 9N se sentin ara apel·lats per l’èpica de la unitat. Molt probablement són altres èpiques, com la revolucionària de la CUP o la d’un procés constituent cap a un país nou i millor d’ERC (èpiques que CiU no ofereix), les que poden decantar aquests votants. D’aquí la discrepància de fons: Plebiscitàries o plebiscitàries i constituents?

Òbviament, els votants de la CUP mai no donaran suport a Mas i CiU. I els d’ERC només hi poden donar suport mentre es mantingui la velocitat de creuer cap a la independència. Aconseguir i satisfer aquests nous votants que busca Junqueras és incompatible amb apuntalar un govern de Mas en cas de fracàs del projecte independentista. La unitat no és vist com un objectiu en sí mateix com s’està venent, sinó un sacrifici per arribar a un objectiu superior. Però l’endemà de les eleccions, si la independència ha perdut, ERC no té cap motiu per sostenir Mas al govern, que és precisament el que el president es vol assegurar.

En qualsevol cas, la realitat és que el temps passa en contra de Mas i CiU. Esgotar la legislatura seria una mort dolorosa. Amb qui governaria? Amb quins vots impediria que la comissió del cas Pujol esdevingui una causa general contra CiU? Podrien fer-ho amb el PSC però el cost seria aturar el procés definitivament. I per molt que intentin donar la culpa a ERC de la paralització, el pacte amb el PSC tindria un impacte en el món nacionalista pitjor que la formació del tripartit. En definitiva, el 9N ha posat el procés més en mans de Mas que mai, i per tant la gent l’acabarà fent responsable de l’èxit o fracàs en major mesura. Ell és l’únic que pot convocar les eleccions que va prometre i la gent n’és conscient.

A més a més, només ERC es pot permetre anar a les eleccions municipals amb la gent emprenyada, perquè no té alcaldies rellevants per defensar. I ERC no té incerteses estratègiques: seguirà sent un partit independentista i una gran majoria d’aquest país també. És CiU que pot patir desgast intern pels dubtes i la creixent desconfiança dels electors que puguin percebre que la independència ja no és la seva prioritat i que s’han mogut per oportunisme. Si el procés s’atura o si renuncien a rematar la feina, qui més hi perdrà a la llarga serà CiU. La gent veu que la independència està a tocar perquè Mas s’hi ha apuntat, però si no s’assoleix té tots els números per pagar-ne el preu. Ningú, llevat de quatre fanàtics, no es creurà que Junqueras (que va agafar ERC en la misèria electoral) no vulgui prou la independència.

ferreres

Com hem arribat fins aquí?

Bàsicament l’Estatut del 2006 va ser el penúltim intent d’encaixar Catalunya dins Espanya d’una manera estable. La seva tramitació va ser molt accidentada, i va posar en evidència moltes de les nostres mancances com a país, però el resultat és bàsicament que la gent no va quedar satisfeta. Un 50% d’abstenció i només un 74% de vots a favor en el referèndum d’aprovació en són la prova la prova més evident.

La sentència del Tribunal Constitucional del 2010, en plena crisi econòmica i amb el tripartit més impopular que mai esgotant la legislatura, va despertar una veritable fúria ciutadana. “Som una nació, nosaltres decidim” vam cridar uns 1,1 milions de catalans encapçalats significativament per tots els presidents de la Generalitat vius. Es pot dir que aleshores el “dret a decidir” va esdevenir part del consens majoritari a Catalunya.

Era evident que CiU guanyaria les eleccions previstes per finals del 2010 i morta la via estatutària algun nou projecte de país havien de plantejar. L’aposta de Mas va ser el pacte fiscal i va obtenir una àmplia majoria sense arribar a ser absoluta. Els independentistes van acudir a les eleccions dividits entre ERC i Solidaritat, amb un resultat mediocre. Va ser una legislatura caracteritzada per les retallades i sense cap avenç nacional. Fins al punt que CiU va tenir de soci preferent al PP per aprovar els pressupostos.

Irrellevant al Parlament, l’independentisme es va refugiar a la societat civil. Neix així l’ANC, que a cavall de la ira ciutadana (que es desborda amb l’arribada de Rajoy) convoca la multitudinària manifestació de l’11-S del 2012. Aquella mobilització supera totes les previsions i visualitza l’independentisme com a opció majoritària del catalanisme per primera vegada a la història. Això obliga Mas a moure fitxa i prendre decisions, i marca profundament la reunió solemne entre Mas i Rajoy que es va produir uns dies després. És en aquell moment que es produeix l’últim intent (precipitat, si es vol) d’encaixar Catalunya dins Espanya, però que acaba amb un sonor de porta de Rajoy, al pacte fiscal de Mas.

mas ferreres

Mas no demana a Rajoy ni la independència ni un referèndum. Li demana el pacte fiscal. La independència és aleshores una arma de negociació que funciona més o menys així: “Mira que si no em dones el pacte fiscal, la gent voldrà la independència“. I allí, en aquella reunió Rajoy (el mateix que segueix governant avui) interioritza això: Mas vol el pacte fiscal i la mobilització independentista només és aleshores una arma per aconseguir-lo.

Davant el cop de porta de Rajoy, Mas decideix convocar eleccions i intentar capitalitzar la marea independentista. És quan demana una gran majoria utilitzant el lema “La Voluntat d’Un Poble”, i concreta l’aposta pel dret a decidir en la voluntat de fer una consulta, però encara no parla mai de la independència. I és aleshores quan, contra pronòstic, Mas perd 10 diputats, ERC se situa com a segona força política i apareix la CUP al Parlament. No hi ha dubte que a la marea independentista de l’11-S molta gent pensa, que si Catalunya ha d’optar per la independència, cal reforçar els partits que sempre han defensat explícitament aquest objectiu.

Mas es veu obligat a pactar amb Junqueras per fer govern i no pot aplicar el full de ruta que tenia pensat, que mai no sabrem exactament quin era -tret que aparentment hauria preferit esperar el 2016 per fer la consulta. Es fa el pacte que preveu la Declaració de Sobirania i la consulta el 2014, però mentrestant s’ha de gestionar l’autonomia. Tot i que molts pensaven que l’opció de donar suport extern al govern de Mas desgastaria ERC, al final acaba desgastant molt CiU. Fins al punt que Junqueras se situa al capdavant de les enquestes, que es confirmen amb la victòria electoral de les eleccions europees. Mas no accepta de bon grat aquesta dependència d’ERC i el desgast que li produeix.

La ruta cap al 9N és el més conegut. L’acord entre CiU, ERC, ICV i CUP contempla com a primer pas la negociació amb l’Estat. Un camí que s’intenta una vegada i una altra, sobre la premissa de la legalitat. Rajoy, durant aquesta negociació, sens dubte té present que la pretensió de Mas era el pacte fiscal i que la independència era l’amenaça i no cedeix. El PP sap que una part de CIU (Duran en segueix sent encara el líder a Madrid) no vol la independència ni està disposada a fer el que cal per aconseguir-la. Aquest és el marc de la negociació amb l’Estat i per això fracassa.

Un aparent punt d’inflexió poc comentat té lloc després de la suspensió de la consulta oficial del 9N. Els partits estan gestionant de manera unitària la resposta, i és quan Rajoy es refereix a Mas despectivament dient que no sap qui mana a Catalunya. Poc després, casualment o no, Mas fa l’aposta personal de la consulta participativa, que cap altre partit sobiranista no li compra, però l’acaba imposant. El sobiranisme s’esquerda i entra en una etapa de turbulències. L’ANC exigeix eleccions plebiscitàries (la consulta decisiva) en 3 mesos. Finalment arriba l’Estat per posar-hi solució i, amb la segona suspensió del TC, aconsegueix que el sobiranisme tanqui files i s’assoleix una gran mobilització: 2.350.000 vots.

D’on venim, on som, cap on anem?

Darrerament els independentistes estem analitzant el procés per sobre de les nostres possibilitats. I com que jo m’he dedicat a llegir aquestes anàlisis també per damunt de les meves possibilitats, no em puc estar de fer un seguit de reflexions. Espero ser prou esquemàtic per no avorrir ningú.

Si us coneixeu la història, podeu anar directament al “cap a on anem” i estalviar-vos el context. No obstant, recomano llegir almenys l’apartat “on som” per entendre les conclusions.

– Com hem arribat fins aquí:

Bàsicament l’Estatut del 2006 va ser el penúltim intent d’encaixar Catalunya dins Espanya d’una manera estable. La seva tramitació va ser molt accidentada, i va posar en evidència moltes de les nostres mancances com a país, però el resultat és bàsicament que la gent no va quedar satisfeta. Un 50% d’abstenció i només un 74% de vots a favor en el referèndum d’aprovació en són la prova la prova més evident.

La sentència del Tribunal Constitucional del 2010, en plena crisi econòmica i amb el tripartit més impopular que mai esgotant la legislatura, va despertar una veritable fúria ciutadana. “Som una nació, nosaltres decidim” vam cridar uns 1,1 milions de catalans encapçalats significativament per tots els presidents de la Generalitat vius. Es pot dir que aleshores el “dret a decidir” va esdevenir part del consens majoritari a Catalunya.

Era evident que CiU guanyaria les eleccions previstes per finals del 2010 i morta la via estatutària algun nou projecte de país havien de plantejar. L’aposta de Mas va ser el pacte fiscal i va obtenir una àmplia majoria sense arribar a ser absoluta. Els independentistes van acudir a les eleccions dividits entre ERC i Solidaritat, amb un resultat mediocre. Va ser una legislatura caracteritzada per les retallades i sense cap avenç nacional. Fins al punt que CiU va tenir de soci preferent al PP per aprovar els pressupostos.

Irrellevant al Parlament, l’independentisme es va refugiar a la societat civil. Neix així l’ANC, que a cavall de la ira ciutadana (que es desborda amb l’arribada de Rajoy) convoca la multitudinària manifestació de l’11-S del 2012. Aquella mobilització supera totes les previsions i visualitza l’independentisme com a opció majoritària del catalanisme per primera vegada a la història. Això obliga Mas a moure fitxa i prendre decisions, i marca profundament la reunió solemne entre Mas i Rajoy que es va produir uns dies després. És en aquell moment que es produeix l’últim intent (precipitat, si es vol) d’encaixar Catalunya dins Espanya, però que acaba amb un sonor de porta de Rajoy, al pacte fiscal de Mas.

mas ferreres

Mas no demana a Rajoy ni la independència ni un referèndum. Li demana el pacte fiscal. La independència és aleshores una arma de negociació que funciona més o menys així: “Mira que si no em dones el pacte fiscal, la gent voldrà la independència“. I allí, en aquella reunió Rajoy (el mateix que segueix governant avui) interioritza això: Mas vol el pacte fiscal i la mobilització independentista només és aleshores una arma per aconseguir-lo.

Davant el cop de porta de Rajoy, Mas decideix convocar eleccions i intentar capitalitzar la marea independentista. És quan demana una gran majoria utilitzant el lema “La Voluntat d’Un Poble”, i concreta l’aposta pel dret a decidir en la voluntat de fer una consulta, però encara no parla mai de la independència. I és aleshores quan, contra pronòstic, Mas perd 10 diputats, ERC se situa com a segona força política i apareix la CUP al Parlament. No hi ha dubte que a la marea independentista de l’11-S molta gent pensa, que si Catalunya ha d’optar per la independència, cal reforçar els partits que sempre han defensat explícitament aquest objectiu.

Mas es veu obligat a pactar amb Junqueras per fer govern i no pot aplicar el full de ruta que tenia pensat, que mai no sabrem exactament quin era -tret que aparentment hauria preferit esperar el 2016 per fer la consulta. Es fa el pacte que preveu la Declaració de Sobirania i la consulta el 2014, però mentrestant s’ha de gestionar l’autonomia. Tot i que molts pensaven que l’opció de donar suport extern al govern de Mas desgastaria ERC, al final acaba desgastant molt CiU. Fins al punt que Junqueras se situa al capdavant de les enquestes, que es confirmen amb la victòria electoral de les eleccions europees. Mas no accepta de bon grat aquesta dependència d’ERC i el desgast que li produeix.

La ruta cap al 9N és el més conegut. L’acord entre CiU, ERC, ICV i CUP contempla com a primer pas la negociació amb l’Estat. Un camí que s’intenta una vegada i una altra, sobre la premissa de la legalitat. Rajoy, durant aquesta negociació, sens dubte té present que la pretensió de Mas era el pacte fiscal i que la independència era l’amenaça i no cedeix. El PP sap que una part de CIU (Duran en segueix sent encara el líder a Madrid) no vol la independència ni està disposada a fer el que cal per aconseguir-la. Aquest és el marc de la negociació amb l’Estat i per això fracassa.

Un aparent punt d’inflexió poc comentat té lloc després de la suspensió de la consulta oficial del 9N. Els partits estan gestionant de manera unitària la resposta, i és quan Rajoy es refereix a Mas despectivament dient que no sap qui mana a Catalunya. Poc després, casualment o no, Mas fa l’aposta personal de la consulta participativa, que cap altre partit sobiranista no li compra, però l’acaba imposant. El sobiranisme s’esquerda i entra en una etapa de turbulències. L’ANC exigeix eleccions plebiscitàries (la consulta decisiva) en 3 mesos. Finalment arriba l’Estat per posar-hi solució i, amb la segona suspensió del TC, aconsegueix que el sobiranisme tanqui files i s’assoleix una gran mobilització: 2.350.000 vots.

– On som:

Al marge de la indignació del PP, que explica les querelles contra el Govern, la lectura que aparentment fa l’Estat del 9N és que la mobilització independentista és limitada. Sens dubte s’ho segueixen mirant pel mateix prisma que abans. Continuen assumint que molta gent vota estratègicament per la independència en una consulta sense valor real, i donen per fet que en una votació vinculant (on hi hagi en lloc les pensions, les feines dels funcionaris i els diners de la gent en general) el suport a la independència només pot baixar. En d’altres paraules, Madrid segueix pensant que Mas en el fons fa tot aquest xou per intentar aconseguir el pacte fiscal. I no en va aquesta és la interpretació que sempre es fa des de la premsa internacional, perquè algú els ho deu explicar així.

I nosaltres, els sobiranistes, tampoc no sortim de dubtes completament. L’alt contingut emocional i simbòlic del 9N, que va ser un acte amb molta càrrega democràtica però també identitària, explica que hi participessin bàsicament tots els més convençuts o mobilitzats (una minoria sobre el total de població), però manté la incertesa de què votarien realment les mateixes persones si havien de posar-hi la seva butxaca en joc. Com també manté oberta la porta a incrementar el suport a la independència entre les persones que no es varen mobilitzar el 9N, que tot i no tenir la independència entre les seves preocupacions principals no es pot donar per fet que siguin unionistes ni de bon tros.

A partir d’aquí cadascú cal prendre decisions i tothom fa les seves lectures interessades, a partir de les quals planteja la negociació.

A) L’Estat no es mou perquè no sent especialment amenaçat. Ni terceres vies ni res. Segueix pensant que en el fons Mas i part dels seus votants no volen la independència i que no s’atreviran a fer res efectiu per aconseguir-la (no es pot oblidar que fins ara tot són gestos i actes simbòlics però res irreversible), i no vol cedir en res perquè dóna per fet que en aquestes circumstàncies amb el discurs de la por desanimarà prou catalans del SI i en mobilitzarà prou del NO com per derrotar l’independentisme. Fins que no votem no sabrem fins a quin punt estan equivocats.

I l’unionisme en general fa veure que no té especial por a les eleccions. Fet i fet, tenen un relat: que la majoria dels catalans no van votar el 9N i per tant no volen la independència. A més, compten i estructuren el discurs pensant en el vot de la por, que històricament ha decantat els referèndums del Quebec i el d’Escòcia cap al No. En tot cas, són actors secundaris fins que no es convoquin les eleccions decisives.

B) Mas va dir que el procés participatiu era l’assaig general de la consulta decisiva, que s’hauria de fer en forma d’eleccions, si el 9N sortia bé. Mas necessitava aquest procés per saber si els seus el seguirien fins al final i la informació que ha obtingut no li ha aclarit prou. Tot indica que veu en el resultat del 9N la confirmació que tot CiU està en condicions de manifestar-se a favor de la independència, però encara no ha donat prou confiança a Mas en què la victòria és inevitable. Per això dubta sobre com afrontar les pròximes passes, perquè per a ell són d’alt risc.

No es pot negar que Mas és el guanyador polític del 9N. L’amplificació del seu lideratge pel 9N i la querella reforcen Mas personalment, però la seva popularitat és encara precària. Sobretot la del seu partit, ja que no hi ha cap enquesta que a dia d’avui li doni opcions ni tan sols d’igualar els vots que va tenir l’any 2012. I les incerteses per a CiU no són poques, amb les investigacions per corrupció que afronten i la comissió d’investigació del cas Pujol en marxa.

En tot cas, el més important a retenir sobre CiU és que l’aposta per la independència és estratègica, no ideològica. Ni CDC, ni Unió, ni CiU són partits que es defineixin estatutàriament o ideològicament com a independentistes. Mai no s’han presentat a unes eleccions amb la independència al programa, ni sembla que tinguin cap intenció de fer-ho. En aquesta línia cal interpretar, suposo, la idea de Mas de “preservar els partits” en la seva proposta de candidatura unitària. Això només es pot entendre en clau de CiU, perquè ningú no veu cap motiu per a “preservar” ERC o la CUP.

Ambdues circumstàncies reforcen la idea que, de moment, la independència no passa de ser una aposta estratègica. La qual cosa vol dir que estan disposats a intentar culminar el procés cap a la independència (això no hi ha motius per dubtar-ho), però que si fracassen, la previsible retirada de Mas podria donar lloc a una aposta estratègica diferent a la independència, almenys en el curt termini.

Sense tenir en compte com s’ha arribat fins aquí i la lectura que fa Mas del 9N no es pot entendre bé el comportament del President després del 9N, ni els termes en què proposa la llista única i el full de ruta.
Tot plegat obeeix als dubtes i la inseguretat que té sobre l’èxit del procés i el resultat final del mateix. Mas insisteix en la idea que cal governar amb majoria absoluta: no vol haver de negociar cada pas a Catalunya i vol tenir mans lliures per negociar a Madrid. Sembla que l’acord amb Junqueras l’ha cremat molt fins al punt de no estar disposat a repetir el mateix esquema.

D’altra banda, CIU no es pot permetre el fracàs, perquè comportaria probablement la seva mort política. No només la de Mas. Dit d’una altra manera, no estan disposats a perdre el poder a canvi de no res. A cap partit polític se li pot demanar això. En aquest sentit, la llista única té una virtut innegable: permet a Mas seguir governant en cas que l’opció independentista no triomfi, perquè la majoria parlamentària seria indiscutible igualment. Aquesta és la clau de volta. És de tot plegat el que menys s’ha comentat però explica moltes coses. Mas ha promès que es retirarà si s’assoleix la independència. Però en canvi res no ha dit de retirar-se si fracassa, com seria d’altra prou lògic.

Una altra clau és el segon referèndum passats 18 mesos, que es faria segons Mas, “amb coneixement de causa“. Aquest plantejament només té lògica comptant que els votants de CiU són els més donats a l’independentisme no practicant. Són aquests votants els que Mas veu perillar si es posa tota la carn a graella en una votació. Mas està donant una opció de marxa enrere als porucs o indecisos: els està dient que es provarà com va i si la cosa no surt bé, hi haurà la possibilitat de desdir-se.

C) Per a ERC (o la CUP) el 9N ha estat perfectament inútil, fins i tot contraproduent. Una distracció, perquè pensen que la gent té la sensació d’haver fet quelcom molt important quan en realitat no s’ha aconseguit res pràctic en el camí cap a la independència. Per anar de cara a barraca com voldrien no necessiten més actes simbòlics. És probable que haguessin preferit que l’Estat retirés les urnes per la força. El profit per a la causa independentista, des d’aquesta perspectiva, hauria estat el mateix o més que la celebració del 9N simbòlic, empenyent cap a la ruptura més encara del que ho fa la querella contra Mas.

Ni ERC ni CUP no necessitaven aquest assaig. Són partits que defensaran la independència tant si la majoria els vota com si no. A més, ells no tenen quotes de poder que hagin de preservar. Vénen de la misèria més absoluta de les municipals del 2011 (per tant el 25 de maig només poden pujar) i les enquestes els són favorables. Per a ells, ERC i CUP, la independència és un objectiu ideològic que no depèn de lideratges ni conjuntures.

La gestió unilateral del 9N per part de Mas ha creat tot un seguit de desconfiances que s’expliquen per aquesta expectativa diferent del que havia de ser o volien que fos. ERC especialment volia forçar la màquina per fer una consulta amb valor legal i polític perquè una de caràcter simbòlic no li aportava res. Ells només volen el mandat democràtic per fer la independència, i avui seguim sense tenir-lo, en la mateixa situació que si el 9N no s’hagués fet.

Quant als resultats, la lectura no és triomfalista. Tothom sap que amb una alta participació caldrien més vots favorables a la independència dels que es varen obtenir el 9N. És una qüestió matemàtica. ERC està ara obsessionada amb aquests vots que falten per a blindar la independència i no estan disposats a perdre ni un. Són els famosos “indecisos” dels que es parla en el debat de la llista única. Però més que indecisos, que en tota elecció o referèndum n’hi ha i n’hi haurà fins al final, es tracta de saber quants més vots per la independència hi pot haver entre els que no es varen molestar a votar el 9N. Per les raons que dèiem (fort caràcter simbòlic del 9N), podem deduir que són votants d’un perfil molt més racional, als quals els actes simbòlics o identitaris no els motiven ni mobilitzen.

ERC i CUP veuen poc probable, crec que amb raó, que els votants que no es varen sentir apel·lats per l’èpica del 9N se sentin ara apel·lats per l’èpica de la unitat. Molt probablement són altres èpiques, com la revolucionària de la CUP o la d’un procés constituent cap a un país nou i millor d’ERC (èpiques que CiU no ofereix), les que poden decantar aquests votants. D’aquí la discrepància de fons: Plebiscitàries o plebiscitàries i constituents?

Òbviament, els votants de la CUP mai no donaran suport a Mas i CiU. I els d’ERC només hi poden donar suport mentre es mantingui la velocitat de creuer cap a la independència. Aconseguir i satisfer aquests nous votants que busca Junqueras és incompatible amb apuntalar un govern de Mas en cas de fracàs del projecte independentista. La unitat no és vist com un objectiu en sí mateix com s’està venent, sinó un sacrifici per arribar a un objectiu superior. Però l’endemà de les eleccions, si la independència ha perdut, ERC no té cap motiu per sostenir Mas al govern, que és precisament el que el president es vol assegurar.

En qualsevol cas, la realitat és que el temps passa en contra de Mas i CiU. Esgotar la legislatura seria una mort dolorosa. Amb qui governaria? Amb quins vots impediria que la comissió del cas Pujol esdevingui una causa general contra CiU? Podrien fer-ho amb el PSC però el cost seria aturar el procés definitivament. I per molt que intentin donar la culpa a ERC de la paralització, el pacte amb el PSC tindria un impacte en el món nacionalista pitjor que la formació del tripartit. En definitiva, el 9N ha posat el procés més en mans de Mas que mai, i per tant la gent l’acabarà fent responsable de l’èxit o fracàs en major mesura. Ell és l’únic que pot convocar les eleccions que va prometre i la gent n’és conscient.

A més a més, només ERC es pot permetre anar a les eleccions municipals amb la gent emprenyada, perquè no té alcaldies rellevants per defensar. I ERC no té incerteses estratègiques: seguirà sent un partit independentista i una gran majoria d’aquest país també. És CiU que pot patir desgast intern pels dubtes i la creixent desconfiança dels electors que puguin percebre que la independència ja no és la seva prioritat i que s’han mogut per oportunisme. Si el procés s’atura o si renuncien a rematar la feina, qui més hi perdrà a la llarga serà CiU. La gent veu que la independència està a tocar perquè Mas s’hi ha apuntat, però si no s’assoleix té tots els números per pagar-ne el preu. Ningú, llevat de quatre fanàtics, no es creurà que Junqueras (que va agafar ERC en la misèria electoral) no vulgui prou la independència.

ferreres

– Cap on anem?

Posades totes les cartes damunt la taula, i sempre i quan les premisses siguin correctes, crec que l’escenari per al futur immediat és el següent. Hi haurà acord perquè qualsevol escenari sense acord és pitjor que cedir, i Mas és qui haurà de cedir més però amb garanties. Les eleccions seran al mes de març o no seran. Les candidatures independentistes seran tres:

– La CUP ja té en marxa la confluència amb Procés Constituent i totes les forces d’esquerra alternativa que Podemos ha rebutjat integrar. Segurament Crida Constituent serà un actor potent, que sumarà vots nets a la independència, a més d’arreplegar molts independentistes de tota la vida decebuts amb ERC, ICV o fins i tot CiU.

– Mas haurà de cedir i no tindrà la llistà única que volia però tindrà una Llista del President molt potent, que li permetrà guanyar les eleccions (o li donarà confiança en fer-ho). L’estira-i-arronsa de la llista única farà que molts independents i personalitats que s’hi han mostrat a favor tinguin coartada per incorporar-s’hi encara que sigui només de CiU a la pràctica.

– I ERC tindrà la seva fórmula de tres llistes amb nom comú, que permetrà al cap i a la fi que l’ANC, Òmnium, Súmate, AMI, etc, facin campanya al 100% per la independència demanant el vot per les tres llistes independentistes de manera indistinta. Amb aquesta fórmula ERC podrà confluir amb MES i algun sector d’ICV que no vulgui quedar despenjat, i anar a buscar vots d’esquerres amb la garantia que només serviran per fer la independència però no per a sostenir un govern de Mas en cas que no s’aconsegueixi l’objectiu.

La clau de tot plegat és allò que ni Mas ni Junqueras varen explicar en les seves conferències. Què passa si no es guanya? El govern de concentració nacional només té sentit si es guanya. Per això el terror de CiU és que pugui perdre l’opció de la independència i que aleshores ERC se senti alliberada per intentar formar govern amb altres partits d’esquerres. I el que tem ERC és un escenari oposat: estar lligada de mans i peus a CiU en un escenari de derrota sense cap horitzó nacional. Però el que hagi de passar si es perd ho pactaran en secret i en el millor dels casos no ho sabrem mai, perquè ningú no explica el pla B si vol que triomfi el seu objectiu.

En definitiva, com els romans deien “si vis pacem para bellum” (Si vols la pau, prepara la guerra), en el procés català, sembla que estarem a punt per reprendre la ruta de la victòria quan els partits principals tinguin cobert i assegurat l’escenari de la derrota.

Quant al full de ruta totes les informacions apunten que no serà el problema, perquè les postures s’han apropat considerablement. Mas renunciarà al segon referèndum perquè va contra la nitidesa mateixa del resultat i el caràcter plebiscitari de les eleccions. I ERC acceptarà que cal tornar a començar des del principi: fer una Declaració de Sobirania efectiva (no es dirà així per no confondre-la amb la simbòlica que es va fer el 2013) i començar a exercir com a ens sobirà creant les estructures d’estat al marge de la legalitat espanyola mentre s’inicia el debat constituent. La independència es proclamarà finalment en molt menys de 18 mesos bàsicament perquè el conflicte amb l’Estat obligarà a decisions ràpides.

I guanyarem perquè un Mas fort, una ERC ampliada cap a l’esquerra i un CUP emergent, amb l’empenta de la societat civil al darrera, tindrà millor resultat que una hipotètica llista única. No tant des de la mobilització i la polarització, que potser no serà tan alta, sinó perquè l’unioninsme tindrà menys espai i menys discurs per créixer. I en aquest sentit no podem perdre de vista que l’independentisme està hípermobilitzat mentre que l’unionisme està dispers i a la defensiva.

L’escenari de tres llistes no es cap drama si no tot el contrari. Possiblement amb la llista única independentista s’hagués aconseguit una mobilització més gran, més èpica, però això no hauria donat necessàriament un millor resultat per la independència, ja que qui més terreny té per créixer en cas que augmenti la participació és l’unionisme. És de sobre conegut el teorema de la sociologia electoral segons el qual quan tens una base sòlida i mobilitzada la teva prioritat ha de ser mantenir-la sense provocar la mobilització dels adversaris.

I es farà un govern de concentració nacional, amb Mas de President i Junqueras de conseller en cap. Si pel que fos Junqueras guanya les eleccions, no hi haurà problema perquè Mas farà de cap d’estat i ell de cap de govern. La representació internacional del país, com tothom sap, correspon al cap d’estat i Mas pot fer aquest paper amb legitimitat d’una majoria parlamentària àmplia sigui quin sigui el resultat electoral. Les polítiques socials seran les possibles, sota el control del guanyador de les eleccions. I tots junts farem la independència. 

I malgrat tot no podrem abaixar la guàrdia. Una vegada assolida la sobirania caldrà que les mobilitzacions continuïn per defensar-la i aconseguir que Espanya i la comunitat internacional ens reconeguin com a República independent.

FerreresMas

El renaixement

Feia literalment anys que no entrava en aquest blog. N’havia oblidat la contrasenya i m’ha costat poder-lo recuperar.

Però em trobava en la necessitat d’expressar i explicar coses que no puc resumir ni en un bon grapat de tuits. Fins que no he rellegit tot el que vaig escriure durant el debat de l’Estatut no he estat conscient del temps que feia que no escrivia. I malgrat que he canviat molts punts de vista i el país ha canviat molt en tot aquest temps, no hi ha en aquest blog res que hagi tingut la temptació d’esborrar. Per tant, sou convidats a remenar en aquest recull, quasi arqueològic de punts de vista escrits fa més de 8 anys.

Ciutadans

L’aparició del partidot feixistoide és una bona notícia. Els de Jimenez Losantos diuen que hi haurà un abans i un després. Es veritat. és un pas més en el camí cap a la sobirania. Arcadi Espada cree que “habrá un antes y un después” de la fundación de Ciudadanos de Cataluña. Però igual que al Quebec, no passarà res de mal. És una anècdota, però que encara ens lliga més a la història constitucional del país francòfon d’Amèrica del Nord.

El Partit de la Igualtat va néixer en un context molt semblant. Govern liberal a Quebec (equivalent a PSC) que va participar en una reforma constitucional del Canadà (equivalent a Estatut). Hi ha quebequesos unionistes que es desmarquen dels liberals per a lluitar contra la desmembració del Canadà. Varen treure 4 diputats. Uns anys després els liberals lideraren el NO al referèndum independentista convocat pels nacionalistes. Ningú mai més no n’ha sentit parlar d’aquells ciutadans quebequesos.