L’actitud coherent ahir al partit entre França i Espanya era la d’aquell que es preguntava si no podien perdre tots dos. S’ha de ser una mica indocumentat per anar amb estelades i banderes franceses a celebrar la victòria d’un dels Estats que té sotmès el notre país. D’acord que als catalans del sud ens deixa millor sabor de boca que perdi Espanya, ja que no poden perdre els dos. Però d’aquí a passejar banderes franceses o cantar La Marsellesa…
Ni França ni Espanya, Països Catalans.
Ara que diuen que en Motilla serà el candidat del PSC la premsa oficial ha prohibit parlar del seu lloc de naixement i la rellevància que això té per ser president d'un país. Doncs bé, a nosaltres no ens agrada mirar-nos el melic i repetir consignes sobre la unitat social del país o frase buides d'aquestes. Mirem què fan pel món.
Als EEUU, país d'emigrants per excel·lència, cal haver nascut americà per a poder optar a la presidència. També cal tenir 35 anys i haver viscut al país un mínim de 14 anys. Les seves raons tindrien per posar això a l'article 2.1.5 de la Constitució. Això sí, per a ser governador d'un estat de la Unió no cal haver nascut als EEUU. És la diferència entre ser un país normal o una mera província.
La nostra opció no ha tret els resultats que esperàvem. Amb tota la trabucaire mediàtica (l'equivalent sociovergent de la brunete) equiparant el no amb el PP entra dins el que era previsible que els independentistes s'hagin quedat a casa per no votar una cosa que pogués potencialment capitalitzar la dreta espanyola.
És ben evident que una part significativa de l'abstenció és el succedani del no. Molta gent s'ha quedat a casa per no legitimar l'Estatut i perquè no tenia cap papereta amb la que se sentís còmode. Així, amb menys del 50% de participació l'Estatut queda deslegitimat. Cap referèndum d'autodeterminació, enlloc del món, se salda amb un resultat tan patètic en termes de participació. L'autodeterminació encara queda pendent.
