Independència: unitat o hegemonia


La unitat social del moviment independentista ha estat una de les claus del seu èxit. Sense aquesta unitat cívica, la que es visualitza amb la diversitat de gent que formava les grans mobilitzacions, no seriem on som. Ara bé, alguns traslladen les virtuts d’aquesta unitat social que encarna a la perfecció l’Assemblea Nacional Catalana a l’escenari electoral a partir d’un conjunt de fal·làcies que han de ser desterrades immediatament de l’univers sobiranista.

El que és bo per a l’ANC (la transversalitat, la unitat entorn d’un objectiu únic, el lideratge clar) no necessàriament és bo en l’univers polític, que és regeix per uns paràmetres molt més complexos i que escapen al control de cap entitat, partit o estat. Crec que l’ANC ha de reflexionar durant el proper mes sobre l’error que ha suposat i suposa la insistència en la unitat i especialment la candidatura unitària. És evident que pensant en els propis interessos orgànics de l’ANC tot plegat pot semblar més fàcil eliminant la competició electoral entre ERC i CIU, però això no és el que convé al procés ni de lluny.

La meva reflexió és la següent: UNITAT O HEGEMONIA?

En efecte, crec que la relliscada estratègica de Mas i CiU al 2012, quan van demanar una gran majoria per liderar en solitari el procés i no la van obtenir, va donar lloc a un escenari molt favorable per a l’hegemonia sobiranista que no ha estat suficientment valorat. El fet que els dos principals partits catalans, que representen el centre-dreta i el centre-esquerra, estiguin compromesos en el procés, pactant un full de ruta l’any 2012 i renovant ara aquest pacte és el millor escenari possible.

CiU no ha paït gens bé governar en solitari en el pitjor període de la crisi i veure com ERC es beneficiava del desgast del govern d’Artur Mas. Però aquest escenari és ideal per al procés i l’ha beneficiat molt, perquè el sobiranisme no s’ha ressentit del cost polític que té governar. El pitjor que hauria pogut passar és que el desgast hagués beneficiat un partit unionista, cosa que hauria passat si ERC hagués entrat al govern des del primer dia.

La majoria dels sistemes electorals tendeixen de manera natural a una certa bipolarització entre el govern i l’oposició. Anular aquest eix és impossible. Sempre hi haurà algú que vulgui castigar el partit que governa. Aquest és l’argument més clar i indiscutible en contra de la feliçment descartada llista del President. Junqueras va dir que seria una traïció regalar a bandera de l’esquerra a l’unionisme i tenia raó. I el mateix val per la idea de regalar la posició d’alternativa al govern a Podemos o Ciutadans.

En realitat si no ho acaba de fer malbé l’ANC amb la idea suïcida de presentar-se a les eleccions, encara ho tenim bé per a construir una hegemonia sobiranista que faci impossible pràcticament derrotar l’independentisme. Blindar el sobiranisme passa precisament per monopolitzar les opcions de govern. Mentre les principals opcions, d’esquerres i de dretes, siguin sobiranistes, el procés serà hegemònic. Que Mas i Junqueras competeixin per la presidència de la Generalitat, que siguin els dos únics amb opcions de guanyar, és infinitament millor que no pas que la competició sigui entre Mas i Rivera.

Aquesta és la paradoxa. A primera vista ens sembla que és dolent que partits sobiranistes es barallin pel poder, i preferim barallar-nos amb unionistes. Però si ho analitzem en termes de competència electoral (vot estratègic, vot útil, bipolarització, plebiscit sobre l’incumbent) és molt positiu. Perquè construeix una hegemonia transversal de la opció independentista, que en resum comporta que la gent percebi que pot triar entre una Catalunya d’esquerres o de dretes però que les opcions unionistes no tenen cap opció de guanyar. Dit d’una altra manera, fa que l’independentisme monopolitzi el tauler electoral.

Per tot l’anterior resulta altament preocupant la possibilitat que les municipals a Barcelona es converteixin en un plebiscit entre Trias i Colau. Seria molt més interessant que la batalla fos entre Bosch i Trias, per les raons expressades. Si Colau esdevé l’alternativa a Trias ens podem trobar el 27S que Podemos és l’alternativa a Mas, per davant d’ERC. Això seria un desastre total i absolut per al procés. Encara som a temps d’evitar-ho.

PD: I sisplau, sisplau, que ningú torni a parlar de la maleïda llista unitària que tan mal ha fet ja. Si hem de triar entre unitat i hegemonia, la tria es clara, no?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s