El blog d’uns independentistes

No ho han desmentit. Per tant, hem de suposar que les coses van per aquí. Carod diu que ERC s’abstindria a canvi de l’aeroport i que descarta votar NO al referèndum. Ja comencem! Què costa votar NO, que és la posició digna, la valenta i la que demostra autèntica independència mental? Una abstenció o un sí crític al referèndum son una bajanada o una traïció, respectivament. Els sobiranistes hem de tenir una opció de vot clara i diferenciada. Si ERC no lidera el NO, ens deixa totalment abandonats i sense referent. Els independentistes mai no poden votar que sí al referèndum, sota cap circunstància. A més, per què canviar de postura ara si els defensors de l’estatutet rebaixat i desnaturalitzat estan acollonits perquè si ERC fa campanya pel NO el resultat està garantit que no serà gaire positiu. I, en qualsevol cas, quina legitimitat tendran després per qüestionar-lo i seguir defensant la independència?

Va destituir Zapatero al ministre Bono per atacar el President de la Generalitat? Llibertat d’expressió en varen dir aleshores. És obvi que no hi ha debat possible amb les valentes declaracions de Joan Carretero.

ERC diu que votarà NO a l’Estatut del Congrés i ja veurem què passa amb el referèndum. Ben fet, però tampoc s’ha de canonitzar ningú: És el mínim que podrien fer si de veritat són independentistes. Però és important que votin NO també al referèndum, perquè el NO ha de ser un SI al “som una nació i tenim dret de decidir”. Potser el PP també votarà que no, però s’arrisquen a que els seus siguin vots capitalitzats pel sobiranisme. L’opinió pública té al cap el NO d’ERC com un sí a l’Estatut del Parlament, com un sí al sobiranisme. A la campanya del referèndum, si ERC lidera el NO, el no serà l’opció sobiranista. Si no, els sobiranistes no tindran opció.

Ja sabíem que el Parlament de Catalunya era de fireta. Els altres parlaments del país són encara més insignificants, però Déu n’hi do. Segons podem llegir, de l’Estatut aprovat el 30 de setembre de l’any passat ”a la Ponència s’han modificat 144 dels 227 articles, 8 de les 10 disposicions addicionals, 1 de les 3 disposicions transitòries, i 3 de les 5 disposicions finals, a més a més del preàmbul”. Si sumem tot (sabent que es tracta de parts no homogènies), les modificacions abracen 157 de les 246 peces que el composaven, al moment de sortir del Parlament (un 64%). Increïble.

Cal reconèixer que quan Aznar diu que l’Estatut és la fi d’Espanya fan ganes de votar que sí. Hem dit i repetit que votar igual que el PP no és votar el mateix, però és innegable que l’estridència del PP contra l’Estatut (i Aznar l’amplifica quan ja no semblava possible pujar més el to) ajuda el bàndol del SI. Tots sabem que el PP estaria en contra de qualsevol cosa que sigui un mínim avanç per al país, encara que sigui irrellevant o fins i tot humiliant. Si fos per ells no tendríem ni els estatuts que hi ha ara. Recordeu si no el cas d’un del PP que va trobar un munt de coses inacceptables i inconstitucionals a l’Estatut actual del Principat. Però Aznar, amb tot, és un actiu per als defensors de la rebaixa pactada per PSOE i CIU.

Fa molt de temps que sospitem que l’única diferència entre ZP i el altres és amb la seva actitud cap als símbols del nostre país. Des del principi hem tingut la sensació que govern del PSOE faria concessions sobretot en l’àmbit simbòlic, però no en qüestions de poder i diners. Els papers de Salamanca i altres qüestions de memòria històrica, tracte protocol·lari cap a les Generalitats, etc. Fins i tot estava disposat a reconèixer Catalunya com a “nació” fins que els seus adversaris dins i fora del PSOE el varen debilitar. La cessió del Castell de Montjuïc era un altre plat del mateix menú. Ara és una altra humiliació. El Castell sí, però no a qualsevol preu. I menys com a succedani de les concessions polítiques i econòmiques.

Ramon Tremosa és un intel·lectual compromès amb el país, que sempre ha estat molt més proper a CIU que cap altre partit. Es diu que assessorava Mas en la negociació de l’Estatut al Parlament. Ara diu, en un article publicat a l’Avui, que un Estatut per anar passant, que ens consagri la LOFCA, és un autogol que ens pot condemnar per molts anys o ‘per sempre’. Més clar impossible. Encara són a temps de rectificar Mas i els seus.  Tremosa acaba l’article assegurant que el tacticisme dels partits durant el procés de negociació de l’Estatut ha estat “massa frívol i descarnat” i la sensació de “presa de pèl” explica la manifestació del passat dissabte.

L’èxit de la manifestació no té ni un punt de sorprenent. El que sí que sorprèn i molt és que l’opinió publicada li hagi vingut de nou el que ha passat. Potser el que cal és una mica de relleu generacional (en termes mentals, no només biològics) dins tot l’establishment principatí. És que algú creia que la gent és prou estúpida per empassar-se tot el que hem hagut de suportar amb el llarg trajecte de l’Estatut per després quedar-nos igual que estàvem amb una mica de maquillatge? Com poden ser tan curts els assessors den Mas per no veure que amb tres mesos de diferència no es pot il·lusionar els sobiranistes i traïr-los sense pagar cap preu? Senyors, els 25 anys del 23-F no han passat en va. Que els nostres pares fossin massa prudents, no vol dir que nosaltres poguem ser uns traïdors.

És impossible saber quanta gent hi havia a la manifestació de Barcelona. Ara bé, omplir tota la Gran Via entre Plaça Espanya i Plaça Catalunya no és poc. És moltíssim. La manifestació és comparable amb les més grans. Mai una manifestació recolzada només per un partit minoritari i d’altres extraparlamentaris havia reunit tanta gent. És com quan les manifestacions contra la guerra de l’Iraq: mai tanta gent s’havia manifestat contra el govern de torn. Que en prenguin nota els venuts del pacte Zapatero-Mas, i que n’aprenguin. La independència és més a prop avui.